El dia que la María va voler entrar dins el projecte. Només havia d'anar a un lloc, parlar una mica d'ella mateixa davant una càmera i mirar una fotografia, explicar-la, dir què l'hi suggeria. Va ser la primera a venir i quan va marxar, el personatge ja era seu.
25 de nov. 2008
12 de nov. 2008
Capítol 7. Mort
Avui és el final, és la mort. El noi mira l'última cinta de les noies, el darrer fragment. Tot s'acaba, només per poder tornar a començar. El noi encén la videocàmera i grava; davant seu, un mar per descobrir...
Tant de temps
Has viscut tant, has tingut tantes emocions... T'has enamorat de tot. Ara viuràs una nova vida, una nova oportunitat, una altra cosa que encara no saps què és. Ara et sentiràs diferent i recordaràs com eres, què feies, què senties. Viuràs de nou, per tornar a marxar, i avançaràs per un camí de llum i de records. I algún dia tot es fondrà, s'esfumarà... I t'apagaràs. I tardaràs tant de temps a oblidar-ho...
10 de nov. 2008
2 de nov. 2008
Capítol 6. Aigua
L'aigua embolica les noies, les mou i les porta fins al noi, com dues sirenes dins una peixera, com dues figures atrapades dins un televisor. El noi no deixa d'observar-les, les pensa i juga a imaginar que neda amb elles, que és al mar de la memòria, que les mira, que les pot tocar. Somnia que travessa els límits de la pantalla i els límits del temps, somnia que la il·lusió s'ha fet realitat. Però també dubta i toca de peus a terra. I pensa que a l'aigua només hi ha records, temps congelat, com el rastre d'aquelles històries entre sirenes i pescadors.
I t'abraço perquè plores...
L'abraçada, el silenci, una estona, la respiració, la teva olor, el teu cos. El temps que s'atura, el temps que corre. Les coses que hem fet i les coses que hem de fer. Tota la tarda parlant, tota la tarda escoltant. El mar, el cel, el vent que bufa, els núvols que passen. Només una altra abraçada ens pot separar. I t'abraço perquè plores, però si no també.
1 de nov. 2008
Una mossegada
T'agafo la cama, m'acosto, obro la boca i et mossego. Gust a piscina, gust a la teva cama, gust a l'aigua salada del mar que no està al mar, que està a la piscina. Una mossegada que em surt de dins, perquè en tinc ganes, una mossegada que et vull fer; marcar-te les dents, deixar-te un senyal, una estona, tocar-la amb la punta dels dits, sentir-ne el relleu, mirar com desapareix... Una mossegada per a tu, perquè sí, perquè t'agrada, perquè vull que me la tornis, ara, després.
Tocar les paraules, agafar-les
Tocar les paraules, agafar-les, escoltar-les, sentir com es mouen... Podria passar tota una vida llegint-vos, resseguint les paraules que heu deixat pel camí, perdent-me pel rastre de les vostres històries. Podria passar més d'una vida intentant saber què us ha portat fins aquí, podria deixar de ser dues i tres vegades, i més, i encara més, i mai no voldria fer-me enrere, i només voldria trobar-vos.
31 d’oct. 2008
Com un peix que s'escapa
I la noia va pujar a la superfície per mirar el noi d'amagat, en silenci... El va mirar una estona, intrigada i curiosa, també impacient i amb ganes de ser descoberta. No se'n va poder estar i va dir-li alguna cosa, fluixet, tan fluixet que gairebé no va sonar. Però el noi ho va sentir i la va veure, es van creuar la mirada, un instant, en el mateix moment en què la noia, com un peix que s'escapa, ja tornava al fons del mar.
29 d’oct. 2008
Mentrestant...
El senyor de la gorra vermella em va deixar baixar al fons del mar. Em va dir que no tingués por, que no passaria res, que tot aniria bé i que si hi havia algún problema ell m'ajudaria. També em va dir que vigilés amb les sirenes, que enreden molt. Em va recomanar que si en trobava una no l'havia d'escoltar ni mirar als ulls, no li havia de fer cas, simplement havia de donar-li l'esquena i fer com si no l'hagués vist. Em va dir que la immersió seria curta, només una estona. Em va dir que sempre recordaria aquell moment, intens, aquella primera vegada. I així ho recordo, ara mateix, tan a prop que encara estic sota l'aigua, esperant que alguna sirena m'agafi del peu i se m'emporti allà al fons, allà a dins, al final, al lloc on s'acaba el mar i comença una altra cosa, una cosa que no conec i que em moro per arribar a veure.
Només quan arribi aquest dia podré saber què hi ha a l'altre costat. Mentrestant ho imaginaré, ho somniaré, m'ho inventaré...
Només quan arribi aquest dia podré saber què hi ha a l'altre costat. Mentrestant ho imaginaré, ho somniaré, m'ho inventaré...
28 d’oct. 2008
Capítol 5. Paraules
No només hi ha imatges, les imatges de les cintes o de les fotos, el rastre de les noies també es compon de paraules, escrites i dites. És per això que el noi les escolta i les llegeix. Són paraules que diuen molt. Hi ha el diari, les anotacions del viatge, que el noi s'entreté a llegir silenciosament. També hi ha dues cartes, de fa temps, de les noies petites, que igualment llegeix amb l'afany de trobar-hi alguna cosa. I hi ha un poema... Però també hi ha silenci, l'absència de paraules, gairebé l'absència de les noies, el seu son etern. El noi tem aquest silenci i l'omple amb imatges, endavant i enrere, amb pensaments i amb un temps que passa sense repòs, dilatat, cada dia més mort.
Llegeixes igual que respires
Agafes les paraules perquè estan vives, les agafes perquè les vols. Necessites tenir-les a la vora, a tocar, sentir-les i saber-les ben a prop, ben endins. Et fan riure i et fan pensar, et fan mal i et fan cridar. Les escrius, les guardes, les esborres, les oblides... Les llegeixes i les tornes a llegir. Encara que punxin les estimes, encara que t'ofeguin les necessites. Les dius i les sents. Llegeixes igual que respires.
19 d’oct. 2008
Capítol 4. Irene
El noi pensa la Irene, la imagina. Intenta esbrinar qui és aquesta noia, com se sent, què fa. Observa que és més discreta que la María, més tímida, que passa gairebé de puntetes, que sovint és ella qui grava amb la videocàmera i per això no la veu. És la noia que congela el temps. És la noia que, en bona part, ha portat fins al noi tota aquesta memòria íntima i personal. És la Irene, l'altra noia, aquella que quan es comença a recordar desapareix i ja no hi és.
El vent que vols...
Bufa el vent, bufes tu. Voles amunt i no tens por. No pateixes, no caus. Plores una mica, només una mica, de tan contenta, de tan feliç, de tan lluny que has arribat. Agafes aire, respires vent, i la boca freda, gelada, i la cara, i la última llàgrima que ja s'asseca. Només tu i el cel. I el mar. Bufa el vent, el vent que vols, el vent que ets.
18 d’oct. 2008
Els ulls tancats
La Irene i la María expliquen un conte entre les dues, l'inventen sobre la marxa. És la història d'una nena que s'assembla a elles, o potser la història d'una nena a qui es voldrien assemblar.
17 d’oct. 2008
Peso mucho
Simplement tenia ganes de tirar-te a la piscina vestida. Mullar-nos. M'ha agradat. M'ha agradat jugar a ofegar-te, mossegar-te, fer-te pessigolles. M'ha agradat estar a la piscina amb tu. Ara pesem més...
16 d’oct. 2008
13 d’oct. 2008
Un gust dolç de quan era petita
Beure cola a l'estiu, a l'ombra, a tocar de la platja, amb gel i llimona, beure cola a poc a poc, beure cola i escoltar el so del mar, de les onades que arriben a la sorra, moure els glaçons quan ja s'acaba, menjar-se'n un, ben fred, la boca freda, encara amb gust a cola, però tot és aigua, i la llimona, sencera, mastegar-la tota lentament.
I em mullo els llavis i sento un gust dolç de quan era petita.
I em mullo els llavis i sento un gust dolç de quan era petita.
La senyora de la cistelleria
La senyora de la cistelleria diu que Eivissa era millor abans, molt millor. Diu que ara hi ha massa gent, massa festa. Hi ha massa tonteria. La María li vol fer una fotografia i ella diu que no, que no vol sortir, que li fa vergonya, que potser uns anys abans encara li hagués dit que sí, però que ara no, que ja no té edat per aquestes coses, que ja és gran...
La María no li fa cas i li diu que segur que sortirà molt guapa, tan guapa com és. I fa la fotografia. I un fantasma apareix a la imatge, tot de llum. I amb una veueta trencada torna a dir que Eivissa era millor abans.
12 d’oct. 2008
Capítol 3. María
El noi pensa la María, la mira i la reconstrueix. El seu viatge, la seva immersió al món de les dues noies passa avui per fixar-se concretament en la María. Com sempre, a través de les imatges de les cintes, a través d'un rastre imprevist, el noi s'acosta a la figura de la María amb l'esperança de sentir-la a prop, amb la intenció de reflexionar sobre ella i entendre-la, des de dins però també des de fora. Avui, una vegada més, les absències són presències.
6 d’oct. 2008
No sé on
Me'n vaig, no sé on. Me n'he anat, no sé on. Em sento bé, em sento. Estic aquí, estic allà, estic endins. Estic en una piscina, sóc l'aigua. Estic en una piscina, sóc el mar. Aigua salada, aigua calenta, la lluna al cel; tot és silenci. Podria dormir, podria somniar, podria flotar... Podria. No sé on, vull anar, vull nedar, vull volar. No sé on, vull estimar. Em sento bé, em sento. Estic en una piscina, no sé on.
5 d’oct. 2008
Capítol 2. Fantasmes
El noi comença la seva immersió personal. Descobreix el tresor, que no és una altra cosa que memòria, la memòria de dues noies que estan de vacances; un tresor íntim en forma de cintes de vídeo, de pàgines escrites d'un diari conjunt, de fotografies, de cartes... Tot un món, un món que el noi es disposa a observar, mentre les dues noies, imatges dins la imatge, dins un temps congelat, se li apareixen com dos fantasmes a l'espera d'una nova vida.
4 d’oct. 2008
Una cara sense ulls
1 d’oct. 2008
La càmera mira sola
Puc mirar cap a un altre lloc, que la càmera mira sola; però amb mi... La tinc a les mans. Intento mirar totes aquelles coses que se li escapen, tot allò que no aconsegueix capturar. Intento mirar les moltes coses que queden fora de la imatge, que no hi entren, que no travessen el mirall. Els meus ulls miren enllà, lluny, endins. Estic tranquil·la... Sé que quan la càmera m'ensenyi les seves imatges, les coses que ha vist, m'ensenyarà també tot allò que no ha pogut veure, tots aquells detalls que només he vist jo amb els meus ulls. La càmera mira sola, amb mi. Només perquè vull, la càmera mira sola...
30 de set. 2008
Desnudez, la pequeña muerte
Nos hemos desnudado, nos da risa el amor.
La María escriu al quadern un poema que li agrada. El diu i l'escolta... El sent. Un poema que fa pensar, un poema que fa mirar endins. També apunta paraules, reflexions, idees, coses que li vénen al cap. Tan aviat com les pensa ja les escriu. I quan les ha escrit les torna a pensar.
La María escriu al quadern un poema que li agrada. El diu i l'escolta... El sent. Un poema que fa pensar, un poema que fa mirar endins. També apunta paraules, reflexions, idees, coses que li vénen al cap. Tan aviat com les pensa ja les escriu. I quan les ha escrit les torna a pensar.
29 de set. 2008
Capítol 1. Memòria
Una gran ciutat i un noi solitari. És de nit i tot es fon. Els fanals dels carrers s'encenen i el noi passeja a la recerca d'imatges i sons. Busca a les escombraries, necessita trobar imatges i sons. Necessita trobar memòria... I sempre en troba. S'alimenta de cintes de vídeo. I una nit, al costat d'un contenidor, troba una caixa. És un tresor, immens.
27 de set. 2008
Un amic
Una vegada, fa anys, quan era petit, el noi va tenir un amic. També va ser durant l’estiu. Fa tant de temps que ni tan sols recorda com es deia. Tampoc recorda on va ser. I no cal. Si aquest tipus de coses s’obliden és per algun motiu. En canvi, les coses importants, aquells records que valen realment la pena, no marxen mai, sempre es mantenen vius. Es mantenen vius perquè volem que es mantinguin vius, perquè els alimentem. D’aquests records, per exemple, el noi en té un munt, de totes les formes i colors. Tristos i alegres, però records al cap i a la fi. De tant en tant en tria un i el fa sortir. L’observa. I el mira i l’escolta. I aprèn de tot allò que li ensenya, de tot allò que li diu. Però avui els records no són seus, són de les dues noies que comença a descobrir.
22 de set. 2008
Camí de llum
La María encara no ho sap, no sap res quan grava, no s'ho pensa... Res. No es pot ni imaginar el camí que faran les seves imatges, on aniran a parar, qui les trobarà i què en farà. No sap que la seva vida es fon, de mica en mica, i es converteix en memòria per sempre. No sap que té a les mans una màquina de fer fantasmes, una màquina dels records... No sap que avança, irremissiblement, per un camí de llum.
Demà, quan et miri als ulls, sentiré que has marxat per sempre.
21 de set. 2008
Els cabells de la María
Els cabells de la Irene
La Irene es toca els cabells, encara humits del darrer bany. Desfà nusos. En un instant, recorda que sovint, quan era petita, jugava a tallar-se'ls ella mateixa. Recorda totes les desgràcies que va fer, les esbroncades de la seva mare. Recorda anar amb els cabells molt curts, com un nen, per disimular el tall brut i descuidat que s'havia fet. Recorda aquella dona gran que quan la veia així li tocava la carona i li deia "pobreta, pobreta". Recorda mirar-se al mirall, amb les tisores a la mà, donant voltes sobre sí mateixa per arribar a tallar uns cabells que se li resistien.
I recordo mirar-me i agradar-me. Ja fa tant de temps d'això...
19 de set. 2008
Moltes llavors
La Irene està contenta d'estar amb la María. Ho escriu. Aquest viatge la fa feliç, la María la fa feliç. Sent una cosa dins seu que feia temps que no sentia. És un viatge màgic. Té la sensació d'omplir-se a cada instant, a cada moment al costat de l'amiga retrobada. Però a la vegada té una por estranya, una por que l'acompanya tot el dia. Té por que això tan bonic s'acabi, que marxi sense avisar, que s'aturi i quedi interromput. Té por al final.
18 de set. 2008
L'aigua de la piscina
La María camina dins la piscina, vestida i a les fosques. Imagina que amb els peus toca la sorra del fons del mar, la pot sentir, hi enfonsa un peu, l'altre, la sorra entre els dits... Imagina que una família de peixos li fa pessigolles a les cames, li pugen des del turmell fins a les cuixes. Imagina que sent les onades que arriben a la platja, llunyana i solitària, fosca, negra com la nit, al final d'un dia, a l'espera d'un de nou.
Estic al mar, perquè l'aigua de la piscina és salada.
16 de set. 2008
Tràiler
La Irene i la María són dues amigues de la infància que es retroben al cap d’uns anys i decideixen anar juntes de vacances. Marxen a una illa a passar uns dies, acompanyades d’una videocàmera i amb la intenció de recuperar el temps perdut. Són uns dies de diversió i de descoberta, plens d’experiències, en què es proposen gravar-ho tot. Fins i tot el final... Al cap d’uns anys, un noi troba per casualitat i abandonades al carrer les cintes que les noies van gravar durant la seva escapada. Així, decideix iniciar un viatge a través d’aquestes imatges, a través de la mirada de dues noies que no coneix de res però que li diuen molt.
Irene i María és una sèrie de ficció que aprofundeix en temes com la imatge, la memòria i el temps i en proposa una reflexió.
Irene i María és una sèrie de ficció que aprofundeix en temes com la imatge, la memòria i el temps i en proposa una reflexió.
10 de set. 2008
Com un peix
El senyor de la gorra vermella es va vestir l'escafandre, es va acomiadar de tothom i es va llançar al mar, enamorat i molt cansat de la vida. Envoltat de peixos, va proclamar la llibertat de pensament. I va pensar. I era lliure. I va decidir creure només en la imaginació.
Poc després, una bombolla d'aire pujava a la superfície per donar-ne fe.
Poc després, una bombolla d'aire pujava a la superfície per donar-ne fe.
6 de set. 2008
Un noi endins
Un noi aprèn. I escolta. I mira. I busca. I pensa tota aquesta història... Voldria passar més desapercebut però és a través seu que el temps torna a córrer. És a través seu que unes noies prenen forma i parlen i es mouen i diuen qui són. És a través seu que tot torna a ser. A través seu.
Endins, molt endins, allà on no arriba la llum, allà, hi ha dues noies. Però no estan soles. Un noi les observa, de ben a prop, de ben endins.
Endins, molt endins, allà on no arriba la llum, allà, hi ha dues noies. Però no estan soles. Un noi les observa, de ben a prop, de ben endins.
Les cintes
La Irene i la María van deixar el seu rastre gravat en cintes de vídeo, com a l'espera d'esfumar-se, com a l'espera de perdre's i deixar de ser. Ara són imatges i sons. I res més.
Quantes cintes he de gravar per poder-te recordar?
Quantes cintes he d'esborrar per poder-te oblidar?
Cintes que esperen, cintes que fan memòria. Cintes que miren endavant i miren enrere, cintes que s'aturen. Cintes que contenen el temps, cintes que el desordenen. Cintes que respiren i que són vida.
Quantes cintes he de gravar per poder-te recordar?
Quantes cintes he d'esborrar per poder-te oblidar?
Cintes que esperen, cintes que fan memòria. Cintes que miren endavant i miren enrere, cintes que s'aturen. Cintes que contenen el temps, cintes que el desordenen. Cintes que respiren i que són vida.
20 d’ag. 2008
Una carta
Hola noies! Com esteu?
Suposo que a hores d'ara ja haureu rebut el sobre amb les veus en off... Espero que us agradin! Com veureu la cosa ha anat canviant una mica, s'ha anat transformant, però conserva la mateixa idea del principi i el mateix punt de partida. En essència, és el mateix.
Aquests dies he estat gravant algunes coses amb el Xavi i també us he mirat i escoltat molt, dins les cintes. Estic molt content, de veritat. La sèrie, cada un dels capítols, està prenent forma i ara només queda posar-hi les veus i tot començarà a sonar millor.
Demà al matí marxo a Itàlia. Estarem uns dies per allà, a Roma i a Napoli, i tornarem a principis de setembre. Com ho teniu la primera setmana de setembre per gravar? Ja em direu alguna cosa. El primer capítol ha d'estar enllestit la setmana del quinze!
I a més de la sèrie, com us vaig comentar, també tenim aquest bloc, que ha de servir com a espai d'intercanvi on posar diverses coses relacionades amb el projecte. De mica en mica anirà creixent i hi anirem afegint materials de tota mena. Això és només el principi.
La sèrie s'estrena el vint-i-set de setembre així que cada vegada queda menys. Espero que estigueu il·lusionades.
Us desitjo que les vacances us provin i que acabeu de passar un bon estiu. Ens veiem al setembre, que encara queda viatge...
Una abraçada,
Lluís
Suposo que a hores d'ara ja haureu rebut el sobre amb les veus en off... Espero que us agradin! Com veureu la cosa ha anat canviant una mica, s'ha anat transformant, però conserva la mateixa idea del principi i el mateix punt de partida. En essència, és el mateix.
Aquests dies he estat gravant algunes coses amb el Xavi i també us he mirat i escoltat molt, dins les cintes. Estic molt content, de veritat. La sèrie, cada un dels capítols, està prenent forma i ara només queda posar-hi les veus i tot començarà a sonar millor.
Demà al matí marxo a Itàlia. Estarem uns dies per allà, a Roma i a Napoli, i tornarem a principis de setembre. Com ho teniu la primera setmana de setembre per gravar? Ja em direu alguna cosa. El primer capítol ha d'estar enllestit la setmana del quinze!
I a més de la sèrie, com us vaig comentar, també tenim aquest bloc, que ha de servir com a espai d'intercanvi on posar diverses coses relacionades amb el projecte. De mica en mica anirà creixent i hi anirem afegint materials de tota mena. Això és només el principi.
La sèrie s'estrena el vint-i-set de setembre així que cada vegada queda menys. Espero que estigueu il·lusionades.
Us desitjo que les vacances us provin i que acabeu de passar un bon estiu. Ens veiem al setembre, que encara queda viatge...
Una abraçada,
Lluís
Perquè vull!
Algo parecido a esto
Divendres. Mira a los ojos de quien te habla. Hoy ya no estoy mareada. Es bueno creer que otro mundo es posible. Pintauñas en el coche y coca-cola, mucha coca-cola. Nuevos encuentros. Hablamos, hablamos y hablamos. Cada vez mejor, más cerca de todo, de nosotras, de ellos, de la infancia, de champú, de miedos, de las madres. La amistad debe ser algo parecido a esto.
19 d’ag. 2008
Paperets #2
Jugar a deixar-se missatges a la videocàmera, que prometen que no veuran fins a la tornada. Són missatges que finalment queden pendents. Coses per dir, coses per escoltar…
Parlar una llengua inventada. I comunicar-se! Parlar sense parlar, cridar sense cridar.
Sota l’aigua amb la videocàmera. Al mar, a la piscina, sota la pluja i a la dutxa.
Parlar una llengua inventada. I comunicar-se! Parlar sense parlar, cridar sense cridar.
Sota l’aigua amb la videocàmera. Al mar, a la piscina, sota la pluja i a la dutxa.
18 d’ag. 2008
Paraules que s'esborren
La Irene troba un paper al mar, un paper a trossets, xop, gairebé desfet. Hi té algunes paraules escrites, paraules mullades. No entén què hi diu, està escrit en un idioma que no coneix, però dedueix que és una llista. Pot ser una llista de la compra. O una llista de coses que s'han de fer... O una llista de llocs per anar a visitar. Fins i tot una llista de somnis, de desitjos. Una llista de voluntats. O de principis. Però decideix pensar que simplement és una llista, una llista inventada, en una llengua inventada, una llista de coses que no són res però que poden ser molt... I si no s'afanya a desxifrar-les, desapareixeran i seran encara menys.
La càmera enamorada
Sempre mira, sempre escolta. Sempre espera i sempre estima. Respira... S'enamora. Diu allò que veu i veu allò que diu. És la càmera enamorada. Mai no enganya. I sempre estima i sempre escolta.
La María s'hi agafa fort perquè no se l'emporti el vent. Els ulls a dins. Mira el cel i mira el mar. I es mira a ella mateixa que vola fins al final.
17 d’ag. 2008
Paperets #1
Tocar-se la cara, el cos, reconèixer-se una mateixa i a l’altra. Recorregut amb la càmera… La geografia dels seus cossos. I la memòria que contenen, les senyals, els secrets.
Escriuen un diari, a la vegada, al mateix quadern, però des de costats diferents. És un joc. No poden llegir el diari de l’altra fins que es creuin, fins que se’l trobin a mig escriure.
Matí. Despertar-se una al costat de l’altra, al llit. Una encara dorm, l’altra l’observa, la busca. Una estona així. També la grava. I la desperta. I tenen la primera conversa del dia.
Escriuen un diari, a la vegada, al mateix quadern, però des de costats diferents. És un joc. No poden llegir el diari de l’altra fins que es creuin, fins que se’l trobin a mig escriure.
Matí. Despertar-se una al costat de l’altra, al llit. Una encara dorm, l’altra l’observa, la busca. Una estona així. També la grava. I la desperta. I tenen la primera conversa del dia.
16 d’ag. 2008
El quadern
Les noies escriuen. Escriuen en un quadern les coses que pensen i les coses que senten. Sempre havia volgut llegir un quadern de noia, un diari, les anotacions íntimes que una noia escriu en secret, en un silenci que no comparteix mai amb ningú. M’agrada la idea. Aquest quadern em dóna a poc a poc moltes pistes sobre la Irene i la María. Sóc un intrús. Entro en un món de paraules que no em pertany, en un món personal escrit d’amagat. Penso que si les noies em veuen, si em descobreixen llegint el quadern, no s’enfadaran. M’agradaria creure que no. Decideixo pensar que fins i tot els agradaria que ho llegís… I això és el que més em motiva. Les imagino atentes, observant-me, impacients perquè arribi a aquella pàgina, a aquella línia tan secreta, a aquell tros tan seu que les defineix i les retrata, a aquella part tant interior que només s’escriu i que mai es diu.
15 d’ag. 2008
La Irene i la María
Eren amigues de la infància, de només un estiu, i un bon dia es van creuar pel carrer i es van reconèixer. Només havien passat deu anys, o potser més. I van decidir escapar-se una setmana a una illa. Es van endur una videocàmera i van jugar a redescobrir-se. I van viure i van veure, van parlar i van escoltar. Van mirar tot allò que mai abans havien mirat, allò tan secret que està dins i que només es troba quan es busca. I ho van mirar i ho van tocar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)